Un camí fet. Un camí per recórrer. L’extensa vida musical d’Inma Albarracín
Per Neus Gómez, alumna de 6é EE.PP.
Esforç i perseverança per aconseguir un camí musical és la idea que m’assentà Inma Albarracín, professora de l’especialitat de flauta travessera al Conservatori Professional de Música Francesc Peñarroja de la Vall d’Uixó.
Per donar inici a una entrevista sobre la música i el seu voltant, cal definir el concepte a tractar: La música és un mecanisme de combinació de diversos ritmes i melodies que donen lloc a sons agradables. La música és part de la cultura de l’ésser humà i és tan diversa que hi ha infinitat de gèneres i variacions. La sensació d’harmonia és una de les coses que transmet la música. Allò que una persona pot sentir en escoltar música va de la tristesa a l’alegria.
Hi ha música que resulta agradable d’escoltar com també cançons que poden resultar molestes. La música és considerada una forma d’art i la seva tàctica es troba combinant de manera correcta diferents efectes de sons. Es pot transmetre o crear amb la veu d’una persona, amb l’ús d’instruments o amb la combinació de tots dos.
La música és considerada una de les maneres en què un poble o comunitat es comunica. A través seu es transmeten emocions, sentiments i diversos missatges. És una manifestació artística que permet a les persones expressar-se.
Una xiqueta que refusava el deport va interessar-se pel món musical “jo no era massa bona en l’esport així que vaig decidir provar pel camí de la música”. Camí que li va funcionar i va canviar la rutina de la seua vida. Inma mai ha tingut cap referent de la família per a seguir el pel camí de la música, per a agafar hàbits i per això, ningú del seu voltant confiava en el fet que la música anés a canviar la seua vida, ja que ningú d’ells havia tingut vocació per aquest món. “Els meus pares, al principi no tenien massa clar que jo volguera estudiar música, perquè a casa mai hi havia hagut aquest estímul que altres amics meus si que podien tindre, perquè tenien algun músic a la família” recalcava la professora detalladament.
Per sort, aquesta postura dels seus pares, anà canviant a poc a poc, de forma que Inma rebia tot el suport necessari per a arribar a complir el somni que ella tenia: ser músic, ser flautista. Mai li ha faltat res, ha pogut acudir a tots els cursos i màster classe (classe magistral executada per un Professional expert en la matèria, en aquest cas, flautista) interessants. “M’han portat on fora, he anat a classes a molts llocs i ells han estat ahí per a animar-me, donar suport a-me i pagar el que fos necessari” deia enorgullida. De ben segur que els seus pares feren molt de sacrifici per comprar-li Instruments i de més, per dur-la i tornar-la. “He arribat a anar a Barcelona especialment a fer una classe, i ma mare d’acompanyant” i no sols a Barcelona, l’Inma, m’afirmava que havia anat a Dénia i fins i tot a lacapital, Madrid.
Incidint en el sacrifici que de ben segur feien els pares de l’actual flautista, ella, gaudia i lluitava per fer veure que la seua passió era la música. Com era i és actualment una passió, ella mai ho ha vist com sacrifici i li encantava anar a classes però sobretot assajar a la banda els divendres de nit amb les seues amigues.
Una observació molt comuna que jo vaig fer-li és que els músics sempre alguna vegada han pensat en abandonar aquestos estudis, que per cert, funcionen de manera paral·lela als estudis d’educació primària i secundària, i que en la majoria d’ocasions, és de menut. Quan eres un xiquet, hi ha molts moments en els quals has de renunciar a eixir perquè has d’anar al Conservatori, aleshores, realment, és en eixos moments on si que has de fer el sacrifici de prioritzar anar al Conservatori, és en eixos moments on els teus pares t’hauran d’animar perquè vages i seguisques endavant. “Els meus pares, en moments de màxima debilitat, m’obligaren i m’insistiren en el fet que no abandonara els estudis, que ja tenia un camí avançat, i en gran part, hui en dia estic ací gràcies a ells”. La importància del paper dels pares és abundant. Tots, músics i no músics, necessitem que ells ens donen suport a i ens facen veure, que el camí que portem és el correcte o no, i així m’ho afirmava Inma.
Anar a classe, influïa en l’entrevistada, des de ben petita, de forma terapèutica. Anar a classe li provocava en ella, un alliberament dels mals pensaments i problemes. La música li ha fet evadir- se sempre. “Per a mi, anar a classe, era com anar al metge, entraves mal a la consulta, (en aquest cas la classe) i eixies en una sensació com si tot tingués solució i ja et trobares millor”. De fet, hi ha molts estudis que demostren que la música afecta el ésser humà en la seua totalitat. Una rama del món musical, s’anomena musicoteràpia, i consisteix a utilitzar la música amb la finalitat de millorar la calitat de vida, la salut o la forma de comunicar-se entre altres com aprendre a controlar l’estat emocional. En aquest punt, podem observar que això de que per a Inma fer música era com anar al metge, no és un cas estrany, sinó molt comú entre la societat que corre entre els nostres dies.
Això que la música es transmet és totalment cert. Si algú del teu voltant és músic o té relació en aquest món, és probable que els fills ho siguen, però no necessàriament. En el cas d’Inma, ha sigut que sí. Inma té una filla que s’anomena Marta i que ha finalitzat els estudis professionals al Conservatori on la seua mare és docent i ara es prepara les proves d’accés al superior per al curs vinent, mentre, el seu altre fill, més menut, Marc, està en el primer cicle d’ensenyances professionals al mateix conservatori. Marc toca la flauta, com Inma i és ella qui li ensenya a casa i a classe.
“Els meus fills des de ben xicotets han tingut la música present a casa, per part meua i del meu home. Jo pense que sempre els dos han tingut clara la seua vocació per la música. Eren bebés i ja venien als nostres concerts. Jo estudiava la flauta i ells tombats al carro darrere, a la trona o on poguera deixar-los”.
Inma deixava entreveure en aquest moment el que és una rutina amb fills menuts mentre et dediques a la música.
A part dels seus fills, l’home d’Inma també és músic. Inma el va conéixer a un assaig de la rondalla del seu poble, Llíria. El professor d’ella va manar-li que anara a substituir-lo perquè ell no hi podia anar, i allí el va conéixer, com a músic violinista.
“El que vaig pensar és que millor si era músic, que compartiria més gustos i costums amb ell, perquè no totes les persones serien capaces d’aguantar assajos, concerts els caps de setmana o les moltes hores d’estudi i dedicació que la música necessita”.
Inma en aquesta intervenció sobre les facilitats que té conviure amb un músic. “Vaig pensar que seria un avantatge que ell fora músic perquè s’entendríem mútuament”
La convivència entre una família on tots són músics no deu ser molt fàcil en la majoria dels casos, però la flautista afirma que sempre ha hagut una bona convivència, sempre s’han respectat les hores d’estudi i l’espai. I que quan ara els seus fills han començat a estudiar música, no ha empitjorat en absolut. Això no obstant, Inma fa un incís i retorna a l’any passat quan ens confinaren a tots “El pitjor ha sigut el confinament, estar tots a casa i coincidir amb els horaris, tots voler estudiar a les mateixes hores, ha sigut un caos”, però no és un problema que ha tingut ella amb la seua família, sinó que s’ha estès de manera general a totes les famílies que comparteixen passions i habilitats. Imagine que les famílies que siguen esportistes i volgueren fer deport a casa, també coincidirien i tindrien problemes similars.
Quant a la zona d’estudi a casa, Inma té un despatx a casa on està el piano, per tant és on estudia Marta. “La preferència d’entrada al despatx la té la meua filla Marta” així que ella i el seu fill, han de ser més flexibles a l’hora d’estudi, ja que el piano no pot menejar-se. “Marc i jo hem de ser mes itinerants a l’hora d’estudiar”.
Després d’unes quantes observacions i anècdotes que ens contarem mútuament, una em cridà especialment l’atenció i aquesta anava sobre el canvi d’instrument, sobre si adonar que el teu instrument no t’agrada és un error o no. Conjuntament arribarem a la conclusió que al llarg de la vida hi ha molts músics amb problemes existencials, molts d’ells simplement es desencanten de l’instrument que han estat practicant, pel que pensen a deixar la música. I clar, en un camí avançat, abandonar-lo sempre seria un error, per això, entre canviar d’instrument i abandonar el món musical. Hauríem d’elegir el primer, encara que això és una opinió de cadascú. Després d’aquesta reflexió, Inma m’afegia que la seua filla, Marta, de ben menuda va voler tocar el violí i posteriorment s’adonà que no li agradava i va canviar-se al piano, on va descobrir realment quina era la seua passió.
Finalitzant l’entrevista, li vaig preguntar quin consell li donaria a algú que volguera ser professor de música i ella en resum em deixà entreveure que: Si ets un expert a tocar un instrument o cantar i volgueres transmetre els teus coneixements als altres, pot ser que aquest treball et convinga. En aquesta feina és molt important que la persona estiga molt entusiasmada amb la música.
Hauràs de ser pacient i encoratjador, per permetre que els alumnes progressen a un ritme que siga apropiat per a ells. Hi ha diferents requisits d’ingrés per a aquest treball, depenent d’on vols ensenyar. Ser professor de música, pot variar segons el classes parper a que els alumnes s’especialitzen o simplement de repàs, o si és una ensenyança pública en escoles o conservatoris de música, encara que també està la possibilitat de ser professor de música de primària i secundària.
Això no obstant, pot ser un treball molt estressant perquè els xiquets i adolescents són difícils de controlar a vegades, que depenent el lloc on ensenyes hauràs d’adequar-te, però podràs ensenyar als altres allò que t’agrada i aconseguiràs satisfacció de veure progressar als teus alumnes.
Per a mi, l’entrevista de cara a Inma m’ha paregut commovedora, però sobretot, m’ha fet reflexionar sobre què és normal i què no ho és sobre el món musical, què és el suport de la teua família, però sobretot, què és un model d’una persona i d’una família que conté música completament. L’interés per la música ha de nàixer de manera natural a cada persona i que mai la música podrà causar un desavantatge al final del camí per molt de sacrifici que hages de fer durant ell, és a dir, que l’esforç i la perseverança dominen sempre els moments de crisi. A més, ha mostrat que viure amb una família al complet de músics, únicament necessita organització i passió.
RDC · Revista Digital Conservatori 